En una época en la que la memoria histórica parece que haya desaparecido, devorada por décadas de abuelos que han callado, de padres que han olvidado y de hijos que han vivido en la ignorancia del silencio, están apareciendo por el horizonte los caballeros de los tiempos más oscuros. Los embaucadores de verdades primarias encuentran, en las nuevas generaciones desorientadas y en los nostálgicos de la desmemoria, sus adeptos más ciegos, fanáticos que los siguen hacia un destino incierto, pero que solo es la repetición de la historia de siempre.
«Formé parte de la generación que ha vivido mejor la historia…»,
me dice todavía mi padre.
Él es de los últimos hijos de una guerra de la que todavía siente, entre pesadillas, los bombardeos sobre Barcelona. Por eso siempre ha contemplado el futuro de sus hijos lleno de negras tinieblas. Una visión que lo comprometió a educarnos bajo la conciencia de hacernos libres y capaces de adaptarnos a cualquier reto, lo que ahora se llama resilientes. A convertirnos en creadores de nuestras propias vidas y a poner en cuestión los estereotipos sociales que todavía nos ahogan. Nos educó para convertir el re-cuestionamiento en acción, en superación, en ambición de cambio, en compromiso de transformación personal y social.
La memoria es el pie que apoya el paso firme hacia delante, el que permite conocer nuevos horizontes al hacernos recordar los que ya hemos descubierto. Por eso es importante, para mí, no olvidar que soy hijo de un padre que perdió la madre por las miserias de la guerra, que vivió la posguerra sin escuela, camino del exilio y luchó por no caer esclavo de los aprovechados, y así conseguir ser el dueño de su destino.
Soy hijo de aquel padre que emigró sin estudios a Orléans (Francia) porque le sonaba la música de grandes historias de luchas de un sueño americano, donde hizo de impresor y después de periodista, para acabar ganando el premio de poesía de la Ciudad de Orléans.
El mismo que después emigró a Londres para limpiar sus calles mientras estudiaba Alain en la hora del bocadillo. El que sobrevino -con esfuerzo- enfermero del hospital psiquiátrico más grande de Inglaterra, el St. Bernard’s Hospital de Southall, donde entre los enfermos más violentos y difíciles descubrió las virtudes de la no-violencia. Aquel emigrante que más tarde llega a Alemania también sin saber alemán y que a los seis meses publicaba las crónicas de la lucha no-violenta, mientras renunciaba a la boda que lo habría promovido a lo alto de la sociedad capitalista, sólo para poder seguir siendo libre.
Aquel que llegó años más tarde a Barcelona con seis idiomas, después de recorrer seis mil kilómetros en bicicleta dando conferencias sobre libertad, solidaridad y no-violencia en un país bajo el estado de excepción. Un padre que decidió hacerse profesor de Yoga en medio del franquismo, entre largas huelgas de hambre e intensas disquisiciones sobre la libertad con su amigo Lluís Maria Xirinacs, y todo después de haber olvidado al Che para estudiar el Satyagraha de Gandhi, haber conocido Lanza del Vasto y participado en Mayo del 68.
De aquí vengo, de la lucha de generaciones reflejada en una. Con la leyenda de este apellido de origen perdido en la historia de un pequeño pueblo del Pallars Jussà (Sant Miquel de la Vall). O del bisabuelo paterno que después de ir a la guerra de Cuba, juró que preferiría ver un hijo muerto que verlo enfundado en un uniforme militar, o el abuelo camionero que cruzaba el frente fascista armado con ametralladoras y bombas de mano para volver a Barcelona y reencontrarse con su familia.
Pero ahora vuelven a tocar los tambores de los caballeros del miedo para recordarnos que somos verdaderamente una generación que se ha colado en su historia. Los hijos de unos padres que con su lucha los acallaron, abriendo el camino a toda una generación hacia aquello que nunca hubiéramos podido realizar. La que nunca tendría que haber poseído voz propia. La que nunca tendría que haber ido a la universidad, ni mucho menos tener el propio despacho o estar construyendo más allá de nuestras fronteras. Porque somos la generación que hemos entrado en la universidad sin saber qué era, y salimos sin saber dónde estábamos, pero que estamos demostrando que sí que sabíamos lo que queríamos. La generación que cambió la universidad porque nunca antes había podido ir, la que no tenía padrinos pero que tenía las ideas muy claras de porque había estudiado.
Y digo la última generación porque la grieta que en su momento aprovechamos se está cerrando, la universidad se está volviendo a ser para los de siempre, y la arquitectura y otras muchas carreras vuelven a ser para los que ya no tienen nada que ganar porque lo tienen todo. Somos la generación de los últimos y los primeros arquitectos, de los últimos y los primeros músicos, poetas, artistas… o ingenieros, abogados o médicos….
Soy la generación que pasó de un padre durmiendo al andén de una estación de trenes gélida en el norte de Europa, a construir para el mundo de todos sin dejar de recordar que provenía del mundo de la mayoría.
Esperamos que esta generación sepa ser digna de la oportunidad de ser hijos de sus padres. Que sepa reflejar en cada uno de sus actos la fuerza que nos ha llevado hasta aquí.
Ser la generación que no permita que cierren aquella rendija que nos abrieron nuestros progenitores para colarnos en la historia sin que nadie nos hubiera invitado.
Marc Chalamanch, hijo de Jaume Chalamanch.
LA GENERACIÓ QUE S’HA COLAT A LA HISTÒRIA
En uns temps on la memòria històrica sembla que hagi desaparegut, engolida per dècades d’avis que han callat, de pares que han oblidat i de fills que han viscut en la ignorància del silenci, estan apareixent per l’horitzó els cavallers dels temps més foscos. Els entabanadors de veritats primàries troben, en les noves generacions desorientades i en els nostàlgics de la desmemòria, els seus adeptes més cecs, fanàtics que els segueixen cap un destí incert, però que només és la repetició de la història de sempre.
“He format part de la generació que ha viscut millor de la història…”,
m’ho diu encara el meu pare.
Ell és dels últims fills d’una guerra de la que encara sent, entre malsons, els bombardejos sobre Barcelona. Per això sempre ha contemplat el futur dels seus fills ple de negres boires. Una visió que el va comprometre a educar-nos sota la consciència de fer-nos lliures i capaços d’adaptar-nos a qualsevol repte, el que ara se’n diu resilients. A convertir-nos en creadors de les nostres pròpies vides i a posar en qüestió els estereotips socials que encara ens ofeguen. Ens va educar per convertir el re-qüestionament en acció, en superació, en ambició de canvi, en compromís de transformació personal i social.
La memòria és el peu que recolza el pas ferm cap endavant, el que permet conèixer nous horitzons al recordar-nos als que ja hem descobert. Per això és important, per a mi, no oblidar que sóc fill d’un pare que va perdre la mare per les misèries de la guerra, que va viure la postguerra sense escola, camí de l’exili i va lluitar per no caure esclau dels aprofitats, y així decidir ser l’amo del seu destí.
Sóc fill d’aquell pare que va emigrar sense estudis a Orléans (França) perquè li sonava a música de grans històries de lluites d’un somni americà, on hi va fer d’impressor i després de periodista per acabar guanyant el premi de poesia de la Ciutat d’Orléans.
El mateix que després va emigrar a Londres per netejar-hi els seus carrers mentre estudiava Alain a l’hora de l’entrepà. El que esdevé -amb esforç- infermer de l’hospital psiquiàtric més gran d’Anglaterra, el St. Bernard’s Hospital de Southall, on entre els malalts més violents i difícils hi va descobrir les virtuts de la no-violència. Aquell emigrant que més tard arriba a Alemanya també sense saber alemany i que als sis mesos publicava les cròniques de la lluita no-violenta, mentre renunciava al casament que l’hauria promogut al capdamunt de la societat capitalista, per poder seguir sent lliure.
Aquell que va arribar anys més tard a Barcelona amb 6 idiomes després de recórrer sis mil quilòmetres en bicicleta donant conferències sobre llibertat, solidaritat i no-violència en un país sota l’estat d’excepció. Un pare que va decidir fer-se professor de Ioga enmig del franquisme, entre llargues vagues de fam i intenses disquisicions sobre la llibertat amb el seu amic Lluís Maria Xirinacs, i tot després d’oblidar al Che per estudiar el Satyagraha de Gandhi, haver conegut Lanza del Vasto i participat en el Maig del 68.
D’allà vinc, de la lluita de generacions reflectida en una. Amb la llegenda d’aquest cognom d’origen perdut en la història d’un petit poble del Pallars Jussà (Sant Miquel de La Vall). O del besavi patern que després d’anar a la guerra de Cuba, va jurar que preferiria veure un fill mort que veure’l en un uniforme militar, o l’avi camioner que creuava el front feixista armat amb metralladores i bombes de mà per a tornar a Barcelona i retrobar la família.
Però ara tornen a tocar els tambors dels cavallers de la por per recordar-nos que som veritablement una generació que s’ha colat a la seva història. Els fills d’uns pares que amb la seva lluita van fer-los callar, per obrir-nos el camí a tota una generació d’allò que mai haguéssim pogut realitzar. La que mai hauria d’haver tingut veu pròpia. La que mai hauria d’haver anat a la universitat, ni molt menys tenir el propi despatx o estar construint més enllà de les nostres fronteres. Perquè som la generació que hem entrat a la universitat sense saber què era, i hi vàrem sortir sense saber on estàvem, però que estem demostrant que si sabíem el que volíem. La generació que va canviar la universitat perquè mai abans hi havia pogut anar, la que no tenia padrins però que tenia les idees molt clares de perquè hi havíem passat.
I dic l’última generació perquè l’esquerda que vàrem aprofitar s’està tancant, la universitat està tornant a ser pels de sempre, i l’arquitectura i moltes altres carreres pels que ja no tenen res a guanyar perquè ho tenen tot. Som la generació dels últims i els primers arquitectes, músics, poetes, artistes… o enginyers, advocats o metges….
Sóc la generació que va passar d’un pare dormint a l’andana d’una estació de trens gèlida al nord d’Europa, a construir pel món de tots sense deixar de recordar que provenia de món de la majoria.
Esperem que aquesta generació sàpiga ser digna de l’oportunitat de ser fills dels seus pares. Que sàpiga reflectir en cada un dels seus actes la força que ens ha portat fins aquí.
Ser la generació que no pensa deixar tancar aquella escletxa que ens van obrir els nostres progenitors per colar-nos a la història sense que ningú ens hi hagués invitat.
Marc Chalamanch, fill de Jaume Chalamanch
